LA NINA I LA LLUNA

Volem compartir amb vosaltres l’història que ens han fet arribar els pares de la Nina i el que ha suposat l’arribada de la Lluna a les seves vides. Gràcies per compartir amb nosaltres la vostra història!

DONA VIDA EL MON

Us vull explicar la història de la Lluna, una gosseta que vam adoptar al Refugi Baix Camp, i que és  de la meva filla Nina.

La meva filla és adopta de Rússia. Amb el temps ens van dir que tenia “SAF” (síndrome alcoholisme fetal) que és deguda a que la mare  beu alcohol durant l’embaràs, i el qual li ha produït una deficiència cognitiva .

Dit això, des de petita sempre li han cridat l’atenció els gossos, i gaire be tots els animals. Com molts fills fan, ella ens demanava un gos, i nosaltres ho demoràvem perquè som els qui haurem de cuidar-lo i treure’l, però la Nina no es va donar per vençuda. Al final, amb 11 anys, va arriba la Lluna, un cadell que gairebé no es veia del pèl que tenia, era com una bola.

Abans d’adoptar la Lluna, ho vàrem comentar amb la psicòloga per si podria ser bo per la Nina, però realment no hi ha  estudis que parlin d’aquest tema.

La Lluna va arribar a casa i durant 2 anys llargs no va passar res en especial, fins a principi de aquest estiu, en una de les sessions amb la psicòloga comentàvem la possibilitat de poder reforçar l’autoestima de la Nina a través d’un educador de gossos. Però com fer-ho …… la psicòloga va parlar amb un noi que coneixia que es dedica a educar el comportament dels gossos i li donà unes pautes de com fer la “teràpia”

Es va prendre la decisió d’ensenyar a la Nina a dirigir-se a la Lluna perquè aquesta fes allò que li ordenava.

Com era la meva filla abans? Amb l’autoestima molt baixa a 6ª de primària, ho va passar bastant malament. En una ocasió em va dir “sembla que soc invisible, ningú em diu res”. No cal comentar res més.

Com es la Nina avui? Dir-vos que sempre portava la Lluna lligada amb l’arnés. Quan anàvem a passejar pel camp, era impossible de fer-li entendre que la Lluna no marxaria. Doncs bé, desprès de la primera sessió, em va sorprendre quan em proposa de deixar-la. Naturalment que la vam deixar. Va ser la primera vegada. Ara tots els dies que sortim, per exemple a comprar, la lliguem a la porta de la botiga i obeeix l’orde que li diu, “sit (seu) quieta” i la Lluna seu i espera que surti. La gent ho comenta amb Nina i ella s’explica. Li ha ensenyat diferents exercicis: seure, tombar-se a terra, saltar per damunt de les cames, passar entre les cames,… l’autoestima de la Nina ha millorat tant que va amb una colleta d’amics i amigues i fins i tot han fet un sopar.

Quan són les tres de la tarda aproximadament, la Lluna es posa a la finestra esperant que arribi la Nina, un cop que ja la veu va a la porta a esperar-la.

L’educador en va dir que la Lluna era un gosset mot intel·ligent, que valia la pena d’anar una mica més enllà, i ara practiquen l’agility! Es tracta d’una disciplina de dos, gos i acompanyant.

Us asseguro que és fantàstic!

Gràcies Lluna!

Voldria agrair a la meva dona el gran esforç que ha fet per tenir la Lluna a casa, ja que té pànic als gossos. Avui encara no la toca, … bé, “una miqueta si”. La Lluna respecta totalment l’espai de la meva dona.

 

DÓNA-LI VOLTES A LA TERRA

La situació que viu la meva filla amb el SAF i el vincle que ha creat amb la Lluna m’ha  fet reflexionar sobre com un gos pot incidir en ajudar i en canviar les coses.

Se sent parlar dels gossos de teràpia que visiten hospitals, o residències d’avis. Pel que sé, un gos de teràpia és un animal dòcil que interactua amb cautela.

Jo em pregunto per un altre grup de persones, nens, joves amb discapacitats com la meva filla, …i perquè no, avis que encara són valents però els falta una “empenta”.

La lluna i la Nina m’han donat una idea, i la vull compartir amb vosaltres i tota persona que li pot interessar.

Com idea s’ha de tenir imaginació: un espai a l’aire lliure, amb arbres per tenir ombra, una pista per anar amb patins o patinet, obstacles d’agility (no gaires, no farem competicions), pistes de terra per fer exercicis….i per suposat els gossos.

Els gossos haurien de ser ensinistrats per obeir ordes simples, de tal manera que les persones amb discapacitat poguessin interactuar amb ells,  m’imagino la satisfacció que podrien sentir quan un animal els obeeix.

Què es pot aconseguir:

– Famílies que tenen persones amb discapacitat i no poden o no volen un gos a casa, “no importa la causa”, poden tenir un lloc per estar amb els gossos.

– Alguns de aquets gossos que la gent abandona, segur que estarien encantats de tenir l’oportunitat de demostrar que són un bé per la societat.

– Exercicis tant simples com caminar per la pista passejant el gos, i pels més atrevits amb patins o un patinet, interactuar en la pista d’agility , en la pista de terra tirar la pilota perquè te la portin, o està assegut en un banc raspallant-li el pèl…..

– Beneficis per les persones amb dificultats? No ho sé, no hi ha res escrit que jo sàpiga, només la història de la meva filla i la Lluna, segur que mal no ens fa.

Una idea com aquesta implicaria professionals del món de la salut i dels gossos

Les idees són il·lusions que ens agradaria que fossin reals, escrits en aquestes quatre ratlles. Com he dit s’ha de tenir: “imaginació”. 

Gràcies, Ángel

(El títol del escrit es de la Nina, no sé si ha sortit de ella, o la trobat en algun lloc)